dimarts, 18 de desembre de 2012

Pare Nostre que esteu en el cel



Pregària de Taizé a Sarrià, 23 d'octubre 2012

Cant 

Vosaltres, pregueu així: Pare nostre (Mt 6,9)

Jesús viu des de l'experiència d'un Déu Pare. Així ho capta en les seves nits d'oració i així ho viu al llarg del dia. El seu Pare Déu té cura de les criatures més fràgils, fa sortir el sol sobre bons i dolents, es dóna a conèixer als petits, defensa els seus pobres, guareix als malalts, busca els perduts. Aquest Pare és el centre de la seva vida.

El que li neix de dins és dir "Pare". A Jesús li agrada anomenar Déu "Pare". Li brolla de dins, sobretot quan vol subratllar la seva bondat i compassió. Però, sens dubte, el més original és que, en dirigir-se a Déu, l’invocava amb una expressió desacostumada. El deia Abbà. Viu a Déu com algú tan proper, bo i entranyable que, en dialogar amb ell, li ve espontàniament als llavis només una paraula: Abbà, Pare meu estimat. Aquest és el tret més característic de la seva pregària. No troba una expressió més profunda per anomenar a Déu que aquesta: Abbà.

Aquest costum de Jesús va provocar tal impacte que, anys més tard, en les comunitats cristianes de llengua grega, deixaven sense traduir el terme arameu Abbà com ressò de l’experiència personal viscuda per Jesús. Aquesta manera de tractar amb Déu no és convencional. Neix de la seva experiència més íntima i es distancia del to solemne amb que, en general, els seus contemporanis es dirigeixen a Déu, accentuant la distància i la por reverencial.

Les primeres paraules que balbotejaven els nens de Galilea eren Immà (mamà) i Abbà (papà). Així va cridar també Jesús a Maria i a Josep. Per això, anomenar Déu Abbà evoca l’afecte, la intimitat i la confiança del nen petit amb el seu pare.


Preguem Déu, tot expressant la nostra experiència de filles i fills seus...

Cant

Si vosaltres que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant (Lluc 11, 13)

Jesús viu seduït per la bondat de Déu. Déu és bo. Jesús capta el seu misteri insondable com un misteri de bondat.

El que defineix a Déu no és el seu poder, com passava amb les divinitats paganes de l'Imperi; tampoc la seva saviesa, com en alguns corrents filosòfics de Grècia. La realitat última de Déu, el que no podem pensar ni imaginar del seu misteri, Jesús ho capta com bondat i salvació. Déu és bo amb ell i és bo amb tots els seus fills i filles. El més important per a Déu són les persones, molt més que els sacrificis o el dissabte. Déu només vol el seu . Res ha de ser utilitzat contra les persones, i molt menys encara la religió.

Aquest Pare bo és un Déu proper. La seva bondat està ja interrompent al món en forma de compassió. Jesús viu aquesta proximitat amorosa de Déu amb sorprenent senzillesa i espontaneïtat. És com un gra de blat sembrat a la terra, que passa inadvertit, però que aviat es manifestarà com una espiga esplèndida. Així és la bondat de Déu: ara està amagada sota la realitat complexa de la vida, però un dia acabarà triomfant sobre el mal. Per a Jesús, tot això no és una teoria. Déu és proper i accessible a tots. Qualsevol pot tenir amb ell una relació directa i immediata des del secret del cor. Ell parla a cadascun sense pronunciar paraules humanesFins els més petits poden descobrir el seu misteri. No són necessàries mediacions rituals ni litúrgies sofisticades, com la del temple, per trobar-se amb ell. Jesús convida a viure confiant en el Misteri inefable d'un Déu bo i proper.

Preguem, tot donant gràcies per la bondat que el nostre Pare Déu ha tingut amb nosaltres...

Cant 

Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà (Lluc 15, 20)

Déu no és propietat del bons, el seu amor està obert també als dolents. Aquesta fe de Jesús en la bondat universal de Déu envers tothom no deixa de sorprendre. Jesús parla moltes vegades de Déu com a Pare bo, però mai ho fa amb el mestratge seductor amb que descriu en una paràbola a un pare acollint al seu fill perdut. És com un pare proper que no pensa en l’herència, respecta les decisions dels seus fills i els permet seguir lliurement el seu camí. A aquest Déu, sempre es pot tornar sense cap temor.

Aquest no és el Déu vigilant de la llei, atent a les ofenses dels seus fills, que li dóna a cadascun el seu merescut i no concedeix el perdó si abans no s’han complert escrupolosament unes condicions. Aquest és el Déu del perdó i de la vida, i davant la seva presència no cal humiliar-nos o autodegradar-nos. Al fill no se li exigeix res. Només s’espera d’ell que cregui en el seu pare.

Quan Déu és experimentat com un poder absolut que governa i s'imposa per la força de la seva llei, emergeix una religió regida pel rigor, els mèrits i els càstigs. Però quan Déu és experimentat com bondat i misericòrdia, neix una religió fundada en la confiança. Déu no aterra pel seu poder i la seva grandesa, sedueix per la seva bondat i proximitat. Es pot confiar en ell. Ho deia Jesús de mil maneres als malalts, desgraciats, indesitjables i pecadors. Déu és per als qui tenen necessitat d'un pare bo.

Preguem Déu, des de la confiança, des del reconeixement de la seva misericòrdia...

Cant

Pregàries

Pare nostre

Cap comentari:

Publica un comentari