divendres, 19 de juliol de 2013

“Jo crec”, però m’entens?

Ahir al capvespre va tenir lloc la segona projecció de la pel·lícula-documental “Jo crec”. Segurament per la seva temàtica i que som molts els creients “motivats”, per la bona acollida que va tenir l’estrena fa unes setmanes (500 persones van omplir el Cinema Comèdia), i per les cròniques  –que no crítiques- de la mateixa, unes 300 persones van omplir de nou la platea del Comèdia. Havíem llegit que “Jo crec” volia “explicar les raons del per què la gent creu en Deu” i que tenia un objectiu “absolutament evangelitzador”. Per tant, vam anar al Comèdia esperant veure un material útil, modern i “apte” per a no creients.

“Jo crec” és un documental perquè el que pretén és justament “documentar” el per què de la fe tot utilitzant un còctel de testimonis emmarcats en un guió trinitari (Creure en Déu, creure en Jesús i creure en l’Esperit) amb un bell embolcall de cites, música i imatges. Algun dels testimonis parla d’experiències personals concretes i en certs moments colpidores, però la major part recorren a conceptes, expressions i paraules que hem sentit centenars de vegades, provinents sense gaire matisos del “background” cristià. Difícil tenir un altre tipus de testimoni, i encara gràcies que hi ha cristians (amb presència pública o no) que estan disposats a explicar davant una càmera els motius de la seva fe. Música i imatges també resulten tòpiques, i les cites, que piquen l’ullet constantment a l’espectador, són detalls que no poden ser “pillats” pels “no iniciats”.  Tot plegat, poc adequat per presentar la fe cristiana a persones no creients.

Som poc o gens conscients que no podem continuar utilitzant el “nostre” llenguatge per adreçar-nos a persones que no estan acostumades a ell. No és aquest un problema exclusiu d’aquest documental. Creiem que l’església (com comunitat de creients) utilitza a gairebé a tots els nivells un llenguatge que cada vegada és més llunyà a les persones i a la societat de fora de l’església, i potser també llunyà a creients dins la pròpia església. Salvant alguna distància, ens fa recordar la situació pre-conciliar de la litúrgia en llatí... Amb això volem dir que en “Jo crec”, al marge de la seva excel·lent producció, veiem més un documental autocomplaent de portes en dins que un material per donar a conèixer les raons de la nostra fe a no creients.

Sens dubte el documental pot servir per dinamitzar i aprofundir en la fe les reunions i trobades de grups diversos de l’àmbit cristià (comunitats religioses, voluntaris, mestres, catequistes, monitors, educadors...). Veiem, però, més complicada la seva utilització justament per desvetllar el diàleg i reflexió sobre la fe entre les persones de fora d’aquests ambients, o de no creients que s’apropen a l’església (per exemple, els pares d’un esplai cristià o els adolescents d’una escola cristiana). I fins i tot en aquests ambients cristians, on aquest llenguatge ja no és del tot estrany, el marcat creacionisme del capítol I (Creure en Déu Pare), els trets una mica màgics de l’Esperit que destil·la el Capítol III (Creure en l’Esperit) o el marcat “oficialisme” de tot plegat poden generar certs anticossos.

“Jo crec” és sens dubte una bona iniciativa, un documental que combina persones, llocs i textos de forma assenyada, i que ajudarà a molts cristians a reflexionar sobre la fe a partir d’aquests testimonis. Queda pendent, al nostre parer, un altre documental on s’apropi als no creients què vol dir creure per als cristians en un llenguatge que puguin entendre.

Esteve Fernández i Pitura Callao

prentetemps@gmail.cat


1 comentari:

  1. No és fàcil elaborar material per a no creients. Jo faig una mica tasca d'evangelització als meus amics, coneguts i familiars agnòstics. Per poder establir el diàleg sovint haig de fer servir paraules, metàfores i raonaments que potser serien poc ortodoxos. Si es fés una pel·lícula amb les converses que he tingut amb algunes persones, em sembla que seria mal rebuda dins de l'àmbit cristià...

    Realment s'agrairia molt un material realment destinat a persones no iniciades.
    En aquest sentit, el que proposa el Dr Xavier Morlans al seu "Tornar a Creure", és una mà oberta cap als agnòstics. En les seves sessions, es diu en veu alta, amb un puntet de desafiament: "Déu, si existeixes, fes-m'ho veure".

    Un bon material apte per a no creients el podrien elaborar els catecúmens. Persones lliures que, sense corsés, puguin explicar amb el seu propi llenguatge com va ser el seu camí cap a la fe, els seus dubtes, les coses que encara ara rebutgen de l'Església. Persones que parlin sense pensar que han de complaure els bisbes o rebre les felicitacions de ningú sino que saben que el seu testimoni provocarà el rebuig dels seus amics i coneguts.

    Per altra banda, el documental "Jo crec" també és molt necessari per als cristians que ja som dins. Fins i tot el fet que sigui autocomplaent, ens és bo. Potser el que hem de fer és col·locar-lo al lloc que li pertoca: no és pas un material per a evangelitzar persones allunyades sino per a evangelitzar els que som dins, que també ens fa falta, no trobes?

    Montse Roset (www.5talents.cat)

    ResponSuprimeix