Pregària de Taizé a Sarrià, 23 d’octubre 2012
Cant
Vosaltres, pregueu així: Pare nostre (Mt 6,9)
Jesús viu
des de l’experiència d’un Déu Pare. Així ho capta en les seves nits d’oració i
així ho viu al llarg del dia. El seu Pare Déu té cura de les criatures més
fràgils, fa sortir el sol sobre bons i dolents, es dóna a conèixer als petits,
defensa els seus pobres, guareix als malalts, busca els perduts. Aquest Pare és
el centre de la seva vida.
El que li
neix de dins és dir “Pare”. A Jesús li agrada anomenar Déu
“Pare”. Li brolla de dins, sobretot quan vol subratllar la seva
bondat i compassió. Però, sens dubte, el més original és que, en dirigir-se a
Déu, l’invocava amb una expressió desacostumada. El deia Abbà. Viu a Déu
com algú tan proper, bo i entranyable que, en dialogar amb ell, li ve
espontàniament als llavis només una paraula: Abbà, Pare
meu estimat. Aquest és el tret més característic de la seva pregària. No troba
una expressió més profunda per anomenar a Déu que aquesta: Abbà.
Aquest costum de Jesús va provocar
tal impacte que, anys més tard, en les comunitats cristianes de llengua grega,
deixaven sense traduir el terme arameu Abbà com ressò de l’experiència personal viscuda per Jesús. Aquesta manera
de tractar amb Déu no és convencional. Neix de la seva experiència més íntima i
es distancia del to solemne amb que, en general, els seus contemporanis es
dirigeixen a Déu, accentuant la distància i la por reverencial.
Les primeres paraules que
balbotejaven els nens de Galilea eren Immà (mamà) i Abbà (papà).
Així va cridar també Jesús a Maria i a Josep. Per això, anomenar Déu Abbà evoca l’afecte, la intimitat i la confiança
del nen petit amb el seu pare.
Preguem Déu, tot expressant la nostra
experiència de filles i fills seus…
Cant
Si vosaltres que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt
més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant (Lluc 11, 13)
Jesús viu
seduït per la
bondat de Déu. Déu és bo. Jesús capta el seu misteri insondable
com un misteri de
bondat.
El que defineix a Déu
no és el seu poder, com passava
amb les divinitats paganes
de l’Imperi; tampoc la seva saviesa, com en alguns
corrents filosòfics de Grècia.
La realitat última de Déu, el que no podem pensar
ni imaginar del seu
misteri, Jesús ho capta com bondat i salvació. Déu és bo
amb ell i és bo amb tots els seus fills i
filles. El més important per a Déu són les persones, molt
més que els sacrificis
o el dissabte. Déu
només vol el seu bé.
Res ha de ser utilitzat contra les persones,
i molt menys encara
la religió.
Aquest Pare bo és
un Déu proper. La
seva bondat està ja interrompent al
món en forma de compassió.
Jesús viu aquesta proximitat amorosa de
Déu amb sorprenent senzillesa i espontaneïtat.
És com un gra
de blat sembrat a
la terra, que passa inadvertit,
però que aviat es
manifestarà com una espiga esplèndida. Així és la bondat de Déu: ara
està amagada sota
la realitat complexa de la vida, però un dia acabarà
triomfant sobre el
mal. Per a Jesús, tot això no és una teoria.
Déu és proper
i accessible a
tots. Qualsevol pot
tenir amb ell una
relació directa i immediata des del secret
del cor. Ell parla
a cadascun sense
pronunciar paraules humanes. Fins els més
petits poden descobrir
el seu misteri. No són necessàries mediacions rituals
ni litúrgies
sofisticades, com la del temple, per trobar-se amb ell. Jesús convida a viure confiant
en el Misteri inefable d’un Déu bo i proper.
Preguem, tot donant gràcies per la bondat que
el nostre Pare Déu ha tingut amb nosaltres…
Cant
Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li
al coll i el besà (Lluc 15, 20)
Déu
no és propietat del bons, el seu amor està obert també als dolents. Aquesta fe
de Jesús en la bondat universal de Déu envers tothom no deixa de sorprendre.
Jesús parla moltes vegades de Déu com a Pare bo, però mai ho fa amb el
mestratge seductor amb que descriu en una paràbola a un pare acollint al seu
fill perdut. És com un pare proper que no pensa en l’herència, respecta les decisions
dels seus fills i els permet seguir lliurement el seu camí. A aquest Déu,
sempre es pot tornar sense cap temor.
Aquest no és el Déu vigilant de la
llei, atent a les ofenses dels seus fills, que li dóna a cadascun el seu
merescut i no concedeix el perdó si abans no s’han complert escrupolosament
unes condicions. Aquest és el Déu del perdó i de la vida, i davant la seva
presència no cal humiliar-nos o autodegradar-nos. Al fill no se li exigeix res.
Només s’espera d’ell que cregui en el seu pare.
Quan Déu és experimentat com un poder
absolut que governa
i s’imposa per
la força de la seva llei, emergeix una religió regida
pel rigor, els mèrits
i els càstigs.
Però quan Déu és experimentat
com bondat i
misericòrdia, neix una religió fundada en la
confiança. Déu no aterra pel seu poder i la seva
grandesa, sedueix per la seva bondat i
proximitat. Es pot
confiar en ell. Ho deia Jesús de mil maneres
als malalts, desgraciats,
indesitjables i pecadors.
Déu és per als qui
tenen necessitat d’un pare
bo.
Preguem Déu, des de la confiança, des del
reconeixement de la seva misericòrdia…
Cant
Pregàries
Pare nostre
