Pàgines

divendres, 13 de desembre del 2013

Els dos fills


Pregària de Taizé - Parròquia a Sarrià, 26 de novembre de 2013

Introducció
Avui pregarem amb la paràbola del dos fills. Una paràbola que sembla senzilla i directa, i que el mateix Jesús acaba d’explicar amb contundència. Deixem-nos primer colpir pel text de l’evangeli i després reflexionem amb l’ajuda del comentari, que també ens llença dues preguntes. Acabarem compatit les nostres pregàries i el par nostre.

Cant: Nada te turbe

Paràbola dels dos fills (Mt 21, 28-32)
»Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir:
»--Fill, vés avui a treballar a la vinya.
»Ell li va respondre:
»--No hi vull anar.
»Però després se'n penedí i va anar-hi. Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre:
»--De seguida, senyor.
»Però no hi va anar.
Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare?
Li responen:
--El primer.
Jesús els diu:
--Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que Déu vol, però no el vau creure. Els publicans i les prostitutes sí que el van creure; en canvi, vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l'heu cregut.

Cant: Déu és amor

Comentari
Jesús està parlant amb els grans sacerdots i els notables del poble, és a dir, amb els líders que buscaven la manera d’acabar amb ell, perquè suposava per a ells un problema molest. Com tantes vegades, Jesús posa davant dues actituds; avui són fàcils de detectar. Per una part l’actitud del qui vol quedar bé, però després no està disposat a realitzar allò que ha promès; per altra, la del qui diu al principi «no vull», però després si farà cas.
Els detalls enriqueixen la nostra lectura: per a Jesús és un pare el que demana als seus fills que treballen en la seva vinya (podria ser un empresari, o un rei, o un capatàs…), i els ho demana amb un apel·latiu afectuós («fill meu») després d’haver-se «apropat» a ells. Déu és també així per a nosaltres. La seva crida (la nostra vocació) no és una càrrega, sinó una petició plena d’afecte d’un Déu que, abans, s’acosta a nosaltres, es mostra quotidià, es mostra familiar.
Cap dels fills és perfecte; Jesús sap que la nostra vida està plena de llums i fosques, de moments en els quals el nostre ànim no respon a les nostres forces, o les nostres paraules a les nostres decisions. Així som nosaltres, i així són els dos germans de la paràbola; però hi ha una gran diferència: hi ha un que és capaç de reflexionar, d’entrar en sí mateix, de penedir-se’n i canviar.  Som capaços nosaltres de reflexionar i canviar com aquest fill?
Jesús, al final, aplica la paràbola davant dels líders del poble que l’escoltaven; diu que les prostitutes i els recaptadors d’impostos anaven per davant d’ells en el camí cap a Déu. Tampoc diu que el camí sigui fàcil per a ningú, tots tenim que caminar amb el nostre esforç, però la primera actitud és la de sentir-se necessitat, la de desitjar una vida més plena i millor. Els líders jueus vivien una situació molt tensa amb la dominació dels romans, i tenien l’encàrrec de què no hi hagués problemes, de què cadascú es mantingués en el seu lloc sense moure’s (els rics en els seus palaus, els pobres en les seves misèries, els romans oprimint-los a tots). Per a ells res havia de canviar. Potser a nosaltres, que vivim temps molt diferents, també ens molesta d’altra manera que Déu vulgui remoure les nostres consciències, vulgui despertar-nos, exigir-nos una vida més autèntica. Quina seria la nostra resposta?

Silenci
Pregàries espontànies
Pare nostre
Cant: El Senyor és la meva força

(C) de tots els cants: Taizé - Ateliers et Presses de Taizé. Communauté de Taizé, 71250 Taizé, France.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada